L'Eternitat
L’Eternitat és un cant d’amor a la pagesia catalana en perill de desaparèixer definitivament després de segles i segles d’existència. A través de la vida d’una familia de pastors entrarem en un món inaudit on la força de les imatges, la clarividència dels diàlegs i l’entensitat dels sons ens evocaran un entorn autèntic i crepuscular a cavall dels segles XIX i XXI.
Així neix L’Eternitat, amb el desig de filmar aquesta família en el seu dia a dia per tirar endavant. Passen els dies, els mesos, els anys. Entrem en el temps fílmic. La càmera ens farà descobrir les relacions entre les persones i els sentiments que se’n desprenen com la tendresa i l’alegria, l’estima dels pares, els ressentiments, les inquietuds, els laments, els records del passat, els remordiments, la força i la feblesa, la resignació... Viurem amb ells les llargues hores de treball amb el desgast físic que comporta, la repetició de gestos ancestrals arrelats a través de les generacions com l’esquilada dels xais, les relacions amb els animals i amb la natura, la preocupació per l’ecologia, per l’evolució de la nostra societat així com els seus reptes de futur. L’Eternitat és tot un món, bell i crepuscular, un patrimoni cultural a punt de desaparèixer, però encara viu davant la càmera. L’Eternitat forma part d’aquesta concepció de que el llegat de les persones no és material sinó espiritual i tots formem part d’aquesta cadena des dels nostres avant passats fins el dia d’avui.
TÍTOL: L'Eternitat · DIRECCIÓ: Christophe Farnarier · IDIOMA: Català · ANY: 2022 · DURADA: 79 minuts · PRODUCCIÓ: Angela Films
GUIÓ: Christophe Farnarier i Àngels Tresserras · DIRECTOR DE FOTOGRAFIA: Christophe Farnarier
DISSENY DE SO: Jonathan Darch · MÚSICA: Joe Farnarier · COLOR GRADING: Xavier Pérez
Comentaris
Magnifico film, con tanta contundencia como ternura, con una fotografía grandiosa, una narración que sigue el ritmo de la sencillez y de lo natural para registrar una argumentación indiscutible. Que mejor cine que aquel que es interpretado por sí mismo, con el retrato de la cotidianidad, la esperanza, el humor, la atención a la diversidad, el papel esencial de la música, en definitiva una maravillosa aplicación práctica del humanismo solidario.
ALBERT TORÉS GARCÍA. Escriptor, Málaga
Moltes felicitats per un treball tant ben fet i que ha estat recompensat per una bona audiència.
DANIEL BAREA DELGADO. Productor Sense Ficció i Coproduccions Documentals
Reflecteix perfectament la vida a pages: costums, vocabulari, aficions, relacions... La dona un 10. Quina dona!!!
Mª DOLORS GUIX FREIXAS. Profesor, Banyoles
Ahir hem vas transportar.... de la realitat d’aquesta Familia, a un mòn molt teu.
Amb la teva Mirada aquesta historia agafa una dimensio Brutal, i bonica, i una molt i molt interessant puressa... Visca tu i la teva sensibilitat
FERRAN FONT. Music, Banyoles
Me ha encantado el documental. Sutil, estéticamente impecable, con mucha atmósfera.
ALEXANDRA SEMENOVA. Artista, Madrid
Em va encantar el documental i em vaig enamorar de la dona: quin personatge! La cançó de tancament, preciosa
ANNA PADRËS. Traductora, Corts
Una pel·lícula plena de sensibilitat.
IMMA MERINO. Critica, Girona
La manera de donar a veure i a escoltar el camp de Christophe Farnarier és única; li devem molt. Aquí “L’eternitat” que tanca el cicle començat amb “El somni” (2008) i “La primavera” (2012)
INGRID GUARDIOLA. Directora del Bòlit, Girona
Vaig veure L’eternitat i em va semblar una obra mestra. Feia temps que no veia tanta veritat i autenticitat en una pel·lícula i va ser una experiència brutal, realment inspiradora. Les cares, les converses... tot rodat amb des d’un respecte i admiració que es palpa en tot moment.
ORIOL PONS. Fotograf, Barcelona
Un cine sincer i honest, sense artificis, amb personatges que són pura humanitat.
ELENA LLORENS. Conservadora museu Picasso, Barcelona
PREMSA
Pagesos que son eterns
Abans del fenomen Alcarràs, Christophe Farnarier ens va delectar fa anys amb un cant d’amor a aquest ofici mil·lenari de la pagesia. Concretament, el cineasta marsellès –que és un més del Pla de l’Estany de fa temps– va oferir un retrat crepuscular d’un pastor transhumant que ja pertany al nostre imaginari col·lectiu: Joan Pipa.
Han passat moltes estacions des d’aquell inoblidable El somni (2008) i ara torna a reprendre el personatge per mostrar-lo retirat de la transhumància i dedicat al treball sedentari i quotidià de la granja que té a la vora de Sant Esteve de Guialbes.
Com explica el mateix director, El somni, La primavera i ara L’eternitat són tres documentals independents els uns dels altres però que en realitat formen un conjunt amb els quals fa un cant d’amor a la pagesia catalana, que està en perill de desaparèixer per falta de relleu tradicional després de segles i segles d’existència. Treballant encara més la noció del temps fílmic, Farnarier ens convida a descobrir les relacions entre les persones i els sentiments que se’n desprenen. Perquè titular-ho L’eternitat? El director, que torna a incidir a captar aquest pas del temps que és constant però alhora repetitiu, ho defineix molt bé: “Aquesta gent no viu en el present, sinó a l’eternitat, són hereus de tradicions que s’han anat fent des del segle XIX i encara que el món es transformi ells les continuen fent.”
JORDI CAMPS LINNELL. El Punt/Avui
La nova producció del director marsellès establert al Pla de l’Estany és la continuació del retrat de la transhumància d’El somni, i s’estrena aquest dijous al Canal 33. Abans del fenomen d’Alcarràs, Farnarier va començar fa anys a explicar i elogiar l’ofici mil·lenari de la pagesia en un recorregut que comença amb ‘El somni’ (2008), continua amb ‘La primavera’ (2012), i reprèn a L’Eternitat (2020). El director torna a incidir a captar aquest pas del temps que és constant, però alhora repetitiu i etern.
ANNA NOGUER. Informatius Ràdio Banyoles
Este realizador marsellés afincado en Girona le acompaña durante su última transhumancia por perdidos senderos de montaña y valles pirenaicos, en la primera parte de una trilogía que se completa con La primavera y L’eternitat, tres piezas observacionales que se adentran al límite en la vida cotidiana y el trabajo extenuante de la pagesia. Sin interferencias por su parte, Farnarier crea un retrato íntimo que no escatima ni en silencios ni en detalles, y firma un trabajo fotográfico de contundente expresividad. Con abundantes planos fijos y tomas largas para dejar que la cámara recoja, a través de gestos y momentos, el paso de las horas.
ANDONI SARRIEGI. Web Ajo negro.
Farnarier
Ara que tant es parla d’Alcarràs com a testimoni d’unes formes de vida al món rural en procés d’extinció, és just i precís tenir present que fa anys que hi fa atenció un fotògraf i cineasta mar- sellès establert a Banyoles de fa temps. Christophe Farnarier va seguir un pastor, Joan Piella Pipa, en la seva última transhumància amb el ramat d’ovelles per l’Alta Garrotxa i el Ripollès: El somni (2008), una mena de western crepuscular sense cavalls i pistoles. Quan va filmar-ho, la seva companya de vida, Àngels Tresserras, li va comentar que un dia hauria de mantenir la càmera a la casa de pagès que el pastor abandonava temporalment per registrar-hi la feina de les dones que s’hi quedaven.
Amb la seva mirada observacional discreta, però a la vegada empàtica i no pas distant, Farnarier va filmar passat un temps una dona de pagès feinejant, però en un altra casa, a la serra Cavallera: La primavera (2013), pràcticament un poema dedicat a les mans sempre actives i curoses de Carme Fajula. Han passat uns anys més fins que ha tornat a la casa de pagès de Sant Esteve de Guialbes, de la qual abans partia el transhumant Joan Pipa, per fer atenció a les dones de la casa: l’esposa (Mercè Colomer, que no pot perdre mai el temps) i la filla, Teresa, del pastor, que ara guarda el seu ramat en una granja. El resultat és L’eternitat, emesa recentment al Canal 33: un nou cant a la feina incansable de les dones de pagès, un nou i valuós testimoni d’unes formes de vida que potser s’acaben, però que, mentre perseveren, semblen suspeses en el temps, eternes, i així conservades per sempre més en les imatges de Christophe Farnarier. Agraïm-ho.
IMMA MERINO. El Punt /Avui